És una planta originària de Grècia i l’Illa de Cerdenya que també es troba en el Mediterrani oriental, Nord d’Àfrica i Sud-Oest d’Àsia. Actualment es cultiva arreu del món però sobretot en molts llocs d’Europa. Creix espontàniament en zones fresques al costat de parets i roques. Als Països Catalans apareix com a subespontània al voltant de les cases de pagès i molt sovint entre les roques de les parets fetes de pedra seca.
L’ús que se’n fa del julivert a nivell popular és molt divers:
Infusions: s’usa en casos de tos, refredats, bronquitis, trastorns menstruals, nerviosisme, reumatisme, flatulències, cistitis, edemes, còlics intestinals i com a galactagog.
En el cuir cabellut: per combatre polls
Ingestió en fresc: com condiment en àpats ajuda a eliminar gasos i té un efecte diürètic.
El julivert s’usa per afavorir la digestió, contribueix a eliminar les flatulències i obre la gana ja que és un bon carminatiu. Gràcies a la seva propietat com a diürètic s’usa per a l’eliminació de líquids corporals, sobretot en casos d’obesitat, malalties reumàtiques i cardíaques associades amb l’acumulació d’aigua al cos.
Les fulles de julivert es recullen quan es necessiten tallant tot el peciol intentant no danyar la tija principal. El seu creixement és molt ràpid, i així doncs, fa nous talls i peciols de seguida. Les fulles es poden usar fresques o congelades. També existeixen seques però aquestes perden part del seu aroma.
No es recomanable tenir el julivert en remull ja que la vitamina C és soluble i es pot perdre. Al netejar-lo, sobretot si està musti, és millor fer-ho amb aigua calenta ja que després es tritura millor.
Les arrels recollides a la tardor poden guardar-se en pots de vidre de forma seca.
Contingut publicat a la Viquipèdia.