Passejant per la zona del Vilar, un dels diversos llocs de l’expansió urbanística de Valls, em vingué al pensament que estava trepitjant uns terrenys on s’ubicaven, fa menys de 25 anys, els barracons del Vilar. I deixant volar la imaginació, vaig poder veure, per un moment, aquelles modestes construccions, degudament arrenglerades amb la façana protegida del sol per un rafal ombrívol, amb uns emparrats que, a més de proporcionar ombra, donaven els primerencs raïms de Sant Jaume. Cada barracó presidia, generalment, la parcel·la enjardinada on els seus propietaris o arrendataris, amb la il·lusió i l’esforç de les hores lliures, cultivaven les verdures més saboroses i les flors més perfumades. Vaig recordar aquella il·lusió, compartida per moltes famílies vallenques, d’anar tots els diumenges, principalment els d’estiu, al seu estimat barracó, proveïts de bosses i cistells amb les viandes i begudes per passar-hi un dia d’esbarjo… Aquests terrenys del Vilar, vaig pensar, han estat testimonis privilegiats d’aquesta antiga tradició vallenca.
En alçar la vista, vaig tornar a la crua realitat per comprovar com tot aquell món havia desaparegut i que aquell bucòlic paisatge havia estat engolit per l’avenç inexorable de la febre de la construcció. Grans baluernes de pisos s’alçaven davant meu i el balanceig de diferents grues anunciava una progressiva invasió dels terrenys del Vilar. Només unes excavacions d’uns cent metres quadrats, protegides per una barana, donaven fe de l’existència d’un antic poblat romà descobert recentment i que potser se salvarà de l’escomesa de la construcció.
I arribat aquí se’m va ocórrer que, de la mateixa manera que els barracons havien anat desapareixent, tant els del Vilar com els d’altres indrets, també anava esvaint-se del llenguatge quotidià la paraula barracon. De ben segur que molta gent de les noves generacions no l’han usada mai i, fins i tot, no sabrien de què se’ls parla. L’augment del poder adquisitiu ha permès de transformar moltes d’aquelles construccions en esplèndides masies per tot el terme. Gairebé podríem afirmar que la paraula masia ha anat esborrant del lèxic vallenc l’ús de l’expressió barracon, aquest castellanisme, tan adient, il·lustratiu i, fins i tot, graciós que adoptaren, en exclusiva (i jo diria que sense caràcter pejoratiu) els vallencs d’antigues generacions, demostrant un envejable sentit de l’humor.
Vaig deixar les meves elucubracions tot pensant que potser no estaria malament que, algun dia, aprofitant les zones verdes que suposo que quedaran al Vilar, es dissenyés un petit parc temàtic, destinant uns quants metres quadrats a la reproducció d’un barracon com els que existien en aquell indret, el qual, a part de ser un testimoni per a les noves generacions, serviria d’enllaç entre l’antigor de les restes del poblat romà i la modernitat invasora dels gegantins blocs d’habitatges.
Assaltat per la malenconia, em vaig anar allunyant del Vilar …
Quaderns de Vilaniu
Any: 2006 Núm.: 50
Enric Reverté Lluís